I tu qui ets?
I tu qui ets?
Rellegint el llibre de Jorge Bucay “déjame que te cuente”, he donat amb un conte amb el que m’he sentit molt identificada. Sobre tot, quan vaig decidir deixar coses enrere i començar de nou…
Un dia qualsevol, un home normal, i presumit que com cada dia, es dutxa, es perfuma i es posa la seva roba de marca. Després baixa corrents a buscar el correu per poder esmorzar mentre llegeix la seva correspondència, on els seus amics l’aclamen per les seves proeses.
Així, aquell dia qualsevol no tenia correu… estranyat per aquest fet, continua el seu dia que va cada cop pitjor ja que ningú sembla prestar-li atenció, fins que se sentí sol i deprimit. Passats uns dies en aquella estranya situació, decideix anar al bar a beure amb els seus amics, com feia cada dijous, i si cal plantar-los cara! Un cop allà, s’hi acosta i els hi reclama perquè l’han tractat amb tanta indiferència, i alienat es pregunta què els hi ha pogut fer a tota aquella gent, a tota la ciutat, perquè hagin confabulat contra ell tractant-lo com a un desconegut.
Quan increpà als seus amics, tot d’una un li respongué: “- perdoni però no sabem qui és vostè, així que no ens ha pogut fer res”.
Aquell pobre home no entenia res, la seva vida no era seva, sinó dels altres, que li havien dit qui havia de ser, així que ara ni ell mateix sabia qui era. Va pensar que era la oportunitat perfecte per conèixer-se i fer-se a la seva mida, tal i com ell decidís.
Al dia següent ningú recordava res, i tot era com abans d’aquest incident, excepte per una cosa, l’home normal ja sabia qui era.
I tu qui ets?
Vivim lligats amb la idea de no defraudar als demés, i alguns també s’autoimposen la idea de no defraudar-se a un mateix. Quin sentit té tot això? Ara imagina’t la possibilitat de que un dia, ningú sabés qui ets. Que per un sol dia poguessis decidir qui ets, com ets, fer les coses que t’agraden, dir el que penses amb llibertat.
Quina és la por de fer això? Com l’home normal del conte, la nostra existència depèn dels demés, i molts cops no som qui volem ser, sinó qui s’espera que hem de ser.
Què penses tu de tu mateix? Ens hem posat a la motxilla una pedra sense la que ja no sabem caminar. Sempre les mateixes queixes, les mateixes excuses. No podem sortir de casa sense aquesta pedra perquè sinó, no som nosaltres.
La por a enfrontar-nos a nosaltres mateixos, a canviar les coses que no ens agraden, a superar les nostres pors, s’apodera de nosaltres i acabem dient “sóc així, i ja no ho puc canviar”.
La voluntat és el primer pas cap al canvi, un canvi que només pots fer tu, un canvi que només ha de ser per tu. Com l’home normal, un dia et miraràs al mirall i ja no sabràs qui ets, ni què et defineix. Què has decidit tu o què t’ha vingut imposat. Ja no sabràs res. Potser no cal esperar aquest moment per decidir deixar la pedra al camí.
Quan oblides qui ets i et resignes a viure sense viure, a viure sense permetre’t sentir, és quan et converteixes en un home qualsevol que ja no és amo de la seva vida, ni de la seva existència i camina per caminar, sense saber on anar.
